“Les solucions al sensellarisme haurien de centrar-se en garantir l'accés a l'habitatge i als serveis bàsics com un dret humà: sense una llar, es perpetua el cicle de pobresa i exclusió”

Castelló, 21/11/2025.- Esther Fresquet és treballadora social en el servei d’acolliment i acompanyament de Cáritas Diocesana Segorbe-Castellón, integrat en l’àrea d’inclusió de l’entitat. En 2024 des d’aquest servei van ser ateses quasi 1.800 persones, el 75% d’elles en situació de sense llar seguint la tipologia europea Ethos (European Typology on Homelessnes) sobre les persones sense sostre i l’exclusió residencial. Esther Fresquet comparteix en aquesta entrevista amb el Col·legi de Treball Social de Castelló, amb motiu del Dia Europeu de les Persones sense Llar, la intervenció i l’acompanyament que, des del Treball Social, es realitza en aquest servei. També aborda els factors que estan darrere del sensellarisme i l’estigma, la invisibilització i deshumanització que pateix el col·lectiu. Apel·la a posar la mirada en el pla estructural com a primer pas per a eixir d’aquesta situació. “Les polítiques públiques han d’estar enfocades a garantir la protecció social que contemple tots els mecanismes dirigits a la reducció de les situacions de vulnerabilitat, pobresa i exclusió, des d’una perspectiva d’igualtat, equitat i universalitat. El sistema públic de Serveis Socials és un dels pilars fonamentals del sistema de protecció social”, incideix.

Pregunta.- Quina és la teua labor com a treballadora social en el servei d’acolliment i acompanyament de Cáritas? Com és el teu dia a dia i quins objectius et marques?

Resposta.- D’una banda, cada dia atenem les persones que acudeixen a la seu sol·licitant ajuda, valorem cada situació i en funció de les necessitats es duu a terme un tipus i intensitat d’intervenció. Cada tècnica del servei és referent del procés d’acompanyament de les persones que es troben en una greu situació d’exclusió social.

En relació als objectius que em marque cada dia: atendre cada persona de manera pròxima i professional, tractant de fer-la sentir acolliment i escoltada.

P.- Quantes persones acudeixen actualment a aquest servei?

R.- En 2024 van ser ateses pel nostre servei 1.754 persones, de les quals el 75% es troba en situació de sense llar seguint la tipologia Ethos.

P.- Hi ha un perfil definit entre les persones usuàries del servei o ha canviat en els últims anys quant a edat, gènere, procedència o situació socioeconòmica?

R.- Existeix gran diversitat en les persones que atenem. El percentatge total ha augmentat en un 14% respecte a l’any anterior, que també havia augmentat en un 41% respecte a 2022. Encara que la majoria dels qui acudeixen al servei són homes, hi ha una tendència a l’alça de dones ateses.

En 2022 es va triplicar el nombre de dones migrants ateses respecte a 2021 mentre que les dones espanyoles seguien la seua tendència a l’alça de manera poc significativa. En 2024 es va mantindre aquest corrent. De les dones ateses, el 82% són migrants i el 18% espanyoles. La mateixa orientació es dona en els homes: augmenta de manera més significativa el nombre d’homes migrants que el d’espanyols.

P.- Des de la teua experiència: quins factors estan darrere de les situacions de sensellarisme que existeixen a Castelló? Detecteu un increment per causes estructurals com la dificultat en l’accés a l’habitatge o la precarietat en l’ocupació?

R.- Sí, la dificultat d’accés a l’habitatge, provocada per l’increment desmesurat dels preus de lloguer, però també per la discriminació que pateixen les persones més vulnerables, estan relacionades amb l’augment del nombre de ciutadans i ciutadanes que es troben en situació de sensellarisme, igual que la precarietat del mercat de treball, l’augment del cost de la vida…

Altres factors que també observem que estan darrere d’aquestes situacions és la falta de polítiques públiques d’habitatge adequades, insuficiència d’ajudes socials i la burocràcia complicada. Influeixen a més l’aïllament social i la falta d’una xarxa de suport sòlida, al costat de factors individuals que agreugen les situacions, com a problemes de salut física i mental, discapacitat, addiccions o situació administrativa.

P. Quin paper exerceix el Treball Social dins de l’equip de professionals del centre?

R.- Des de l’equip d’acolliment i acompanyament gestionem les places de l’alberg, valorant de forma individualitzada la situació de les persones que accedeixen als recursos.

El nostre equip és multidisciplinari, compost per diverses treballadores socials, una educadora social i una psicòloga. El desenvolupament del treball social en el nostre equip és fonamental per a una intervenció efectiva, sent aquesta individualitzada i adaptada a la persona. Per això és necessària la contínua formació i coneixements dels aspectes abordables en les intervencions i un treball de planificació de la intervenció i maneres de dur-les a terme.

P.- Més enllà de l’atenció a les necessitats essencials, com es treballa l’acompanyament social amb les persones que acudeixen a l’alberg i al menjador social, amb la finalitat de promoure la seua autonomia, reconstruir vincles, la seua vida…?

R.- Amb les persones que es troben en una greu situació d’exclusió i valorem que són més vulnerables i tenen menor possibilitat d’accés a altres recursos, s’inicia un procés d’acompanyament amb l’objectiu d’aconseguir el major nivell d’autonomia, en el qual, adaptant-nos al ritme de cadascuna, es realitza una intervenció més intensa i integral. Es dissenya, al costat d’ella, un pla d’acompanyament en el qual es van marcant els objectius a aconseguir i les activitats per a aconseguir-los. El procés d’acompanyament convida a treballar de manera conjunta amb la persona, adaptant-se a les seues necessitats, ritmes, capacitats etc. Aquest tipus d’intervenció ens permet crear vincles de confiança amb les persones, que se senten partícips del procés i que adquireixen habilitats i coneixements perduts anteriorment o no desenvolupats per les situacions que han viscut.

P.- Des del centre d’acolliment de Cáritas, us coordineu amb altres serveis públics o entitats socials de la ciutat, de la província o fins i tot de fora d’ella?

R.- Sí, són molts els recursos amb els quals ens coordinem, tant amb altres serveis de Cáritas com amb serveis públics i amb altres entitats. Hi ha una relació contínua amb els serveis socials municipals, sobretot de la ciutat de Castelló, però també amb altres localitats, així com amb els serveis de salut.

P.- És l’actual xarxa d’atenció social suficient o requereix reforços?

R.- És clarament insuficient, els serveis públics estan desbordats, la qual cosa provoca llistes d’espera que no responen a la urgència de les situacions en les quals es troben les persones que atenem. Cada vegada costa més aconseguir una cita en estrangeria, per exemple, però també una cita mèdica o en serveis socials. No hi ha personal suficient, ni suficients recursos que atenguen aquesta realitat social.

P.- Les principals dificultats o mancances que detectes en el dia a dia com a professional del Treball Social…

R.- Escassetat de places en recursos residencials, dificultat d’accés a recursos de salut, tant física com mental, tràmits que s’allarguen per falta de cites i llargues esperes per a la resolució de prestacions socials (discapacitat, dependència, RVI…).

Dificultat d’accés al padró i l’obstacle que això significa per a accedir als recursos públics. Augment dels tràmits telemàtics, amb la dificultat que això suposa per a persones que no tenen ni accés ni coneixement de les noves tecnologies de la informació.

P. Quins són els principals desafiaments que enfronten les persones sense llar en el seu procés d’inclusió social? Quines barreres institucionals o socials ho dificulten?

R.- Quan es pateix una situació de sense llar, s’entra, sovint, en un procés de desesperança i desesperació. Moltes d’elles han anat acumulant experiències traumàtiques que suposen un mal al seu estat psicològic i que desencadenen dificultats a l’hora de prendre decisions en les seues vides. A més, durant aquest recorregut, en moltes ocasions han perdut les seues xarxes de suport (recursos econòmics, família i amics).

Les esperances de les persones van desapareixent a mesura que veuen com els seus esforços no arriben a solucionar els seus problemes que, al seu torn, es tornen més complexos i provoquen més sofriment. La motivació per a canviar es veu modificada per la necessitat d’adaptar-se per a sobreviure. Però, a més, és molt comú començar a tindre la falsa il·lusió de no ser mereixedor d’una altra mena de vida. Aquesta idea, alhora, es reforça pel tracte rebut per l’entorn.

P.- Solucions o estratègies per a abordar el sensellarisme des d’una perspectiva de drets: cap a on haurien de dirigir-se i què és el que no han de deixar de costat?

R.- Les solucions al sensellarisme des d’una perspectiva de drets s’haurien de centrar en garantir l’accés a l’habitatge i els serveis bàsics com un dret humà.

La falta de suport estructural perpetua un cicle de pobresa i exclusió. Sense una llar, és extremadament difícil trobar ocupació o accedir a recursos educatius o de salut, la qual cosa perpetua la situació d’exclusió.

Les polítiques públiques han d’estar enfocades a garantir la protecció social que contemple tots els mecanismes dirigits a la reducció de les situacions de vulnerabilitat, pobresa i exclusió, des d’una perspectiva d’igualtat, equitat i universalitat, entre altres.
El sistema públic de Serveis Socials, per exemple, és un dels pilars fonamentals del sistema de protecció social, juntament amb les diferents prestacions i accions que s’encaminen a corregir les situacions de desigualtat.
Els pilars que veig indispensables són:

• Dret a l’habitatge: que l’habitatge siga un recurs assequible i accessible a totes les persones.
• Garantia de drets bàsics.
• Suport integral i personalitzat per abordar de manera transversal tots els aspectes de la persona.
• Polítiques contra la discriminació i exclusió desmuntant prejudicis i assegurant la dignitat.
• Participació de la persona en el procés d’intervenció.

P.- Què hi ha de l’estigma? Com afrontar-ho, com abordar-ho? Es pot superar?

R.- Les persones que es troben en situació de sense llar pateixen, per desgràcia, un tracte discriminatori motivat per idees errònies, prejudicis o estigmes ancorats en la societat i que costa molt de desmuntar. Des de que treballe en aquest servei, en el que més coincideixen les persones a les quals he atés és la sensació de ser invisibles quan estan en situació de carrer. Es troben en l’espai públic, però no se les veu, o no li les mira.

En moltes ocasions són vistes com a responsables de la seua situació, això provoca que se’ls considere com no mereixedores d’ajuda i això les deshumanitza, en lloc de ser vistes com a subjectes amb drets.

Per a intentar superar això, s’ha de treballar amb la societat a través de campanyes de sensibilització, convidant-los a participar i treballant l’empatia, mostrant-li realitats que desconeix. També treballar el llenguatge de respecte al sensellarisme, encaminant-la cap a un llenguatge respectuós i sensible amb el col·lectiu. Promoure polítiques inclusives que aborden aquest aspecte.

P.- Per a finalitzar, en aquest Dia Europeu de les Persones sense Llar, quin missatge t’agradaria traslladar a l’administració, a la societat i a les i els professionals del Treball Social per a construir un entorn més digne i inclusiu? Quin és el paper de l’administració, de les entitats socials i de la ciutadania davant aquesta realitat?

R.- El missatge que m’agradaria traslladar és que el sensellarisme no es redueix a les persones que dormen al carrer o dormen temporalment en recursos residencials tipus albergues, sinó que també inclou a les persones que viuen en habitatges insegurs o inadequats. Això és important perquè, des d’una perspectiva reduccionista, queden invisibilitzades les situacions que pateixen un gran nombre de dones, que van buscant estratègies per a no dormir al carrer, alternatives que les fan més vulnerables, com viure en habitatges insegurs (sota amenaça de desnonament, acolliment per part de familiars o amistats, ocupacions il·legals, sota amenaça de violència masclista, intercanviant cuidat a canvi d’allotjament, etc).

D’altra banda, com a societat hem d’exigir a les administracions un finançament suficient que permeta desenvolupar polítiques públiques inclusives, en les quals les necessitats específiques de les persones que es troben en situació de sensellarisme estiguen contemplades sense deixar-les fora de la xarxa de recursos públics, eliminant les barreres que dificulten l’accés als diferents recursos i que també s’invertisca prou a garantir la protecció social, de manera que les situacions de vulnerabilitat no es convertisquen en situacions de greu exclusió social, detectat les situacions de risc i intervenint de manera primerenca.

Esther Fresquet Soto és treballadora social, Màster Interuniversitari en Cooperació al Desenvolupament i Màster en Polítiques d’Integració Ciutadana. Migracions i Ciutadania per la UV. Ha desenvolupat part de la seua trajectòria professional en els Programes d’Acolliment per a Persones Refugiades i Sol·licitants d’Asil en Accem i la Fundació APIP-ACAM, en els Itineraris integrats per a la inserció sociolaboral a l’Ajuntament de La Vall d’Uixó i en programes d’atenció a persones amb discapacitat en COCEMFE Castelló. Des de 2021 treballa en el servei d’acolliment i acompanyament en la seu de Cáritas Diocesana Segorbe-Castellón. Aquest servei forma part de l’àrea d’inclusió de l’entitat, en el qual s’inclouen també, entre altres, el Centre d’Acolliment Temporal, el menjador social, el servei de dutxes i bugaderia i el Dispositiu d’Atenció Nocturna, que obri entre els mesos de novembre i abril.

ENTREVISTA EN CASTELLANO