Sandra Adell, treballadora social en USMI: “No entenc la salut mental sense el Treball Social”

Castelló, 10/10/2023.- ‘Salut mental. Salut mundial. Un dret universal’. Abrigallat per aquest lema arranca el Dia Mundial de la Salut Mental 2023, que se celebra aquest 10 d’octubre. Ho fa a més amb una identitat visual, disseny d’Antonio Lorente, en la qual un grup de persones de diferents edats s’abracen entre si i al mateix temps a un globus terraqüi, simbolitzant la unió i les cures i el suport que precisem per a aconseguir una salut mental digna i de qualitat. La imatge posa el focus en la diversitat de la població mundial i en el perfil generacional de la salut mental: persones majors, joves i infància. Precisament el binomi salut mental-infància és un camp que coneix a fons Sandra Adell, treballadora social en la Unitat de Salut Mental Infantil (USMI) de l’Hospital Provincial de Castelló i col·legiada de COTS Castelló.

Pregunta.- Sandra, entre els múltiples missatges que llança el lema i la identitat visual del Dia Mundial de la Salut Mental 2023 està el d’unir forces per a aportar una millor salut mental, accessible, universal, de qualitat i que respecte els drets humans. En quin punt estem dins d’aquest llarg camí, en el cas concret de la província de Castelló?

Resposta.- Segur que és voluntat de les persones implicades en la gestió i l’atenció de la salut mental vetlar pel respecte i els drets humans de persones afectades de malaltia mental i de les seues famílies. En els últims anys s’ha dotat de major personal a les unitats de salut mental tant d’adults com infantil, encara que és cert que ha sigut insuficient per l’increment actual de pacients i per una falta de major planificació dels recursos. L’impuls ha sigut important, però a partir d’ací haurem de veure com es materialitza aqueixa iniciativa i com es gestionen els recursos quant a la falta d’infraestructures per a albergar tot el personal contractat. Encara així, la província de Castelló en relació amb la seua població no és la més castigada de la Comunitat.

P.- Encara que potser s’ha posat més el focus en el tractament de la salut mental en l’edat adulta, és evident que aquesta també ha de fer parada en la infància. El 70% dels problemes de salut mental es desenvolupen en aquesta edat primerenca, segons les últimes investigacions. Les malalties mentals es manifesten més ara que abans en xiquets, xiquetes i adolescents? Sempre s’havia donat, però ara se li està donant visibilitat? Hi ha algun factor, o canvi social, que estiga interferint en la balança?

R.- Per descomptat. Han augmentat. Des del meu punt de vista com a treballadora social i terapeuta familiar podria resumir que els ràpids canvis socials de les últimes dècades, amb una incorporació progressiva de la dona al mercat laboral i la falta de conciliació familiar que constatem que existeix actualment en la majoria de treballs, han portat amb si models de família disfuncionals, amb repartiments de rols poc definits i una falta d’habilitats parentals per a la disciplina educativa.

La permissivitat excessiva dels pares i mares; no exercir una autoritat competent amb una jerarquia ben delimitada i uns límits clars és, sens dubte, un factor de risc en les nostres societats avançades. Les causes que es consideren més rellevants a l’hora de desenvolupar ‘disfuncionalitats’ apunten a les competències parentals i les relacions familiars: l’excés d’autoritat o la sobreprotecció i els membres familiars com a models de conducta. L’excessiva autoritat no és, per tant tampoc, predictor de bon resultat quan busquem una criança positiva.

L’anàlisi dels conflictes familiars en realitzar un diagnòstic sistèmic, permet acostar-se a les realitats de les famílies, obtenint informació fiable per a avaluar més detalladament les causes i conseqüències de les conductes disruptives dels fills/es i dels patrons de comunicació no adequats entre pares/mares i els seus fills/es.

Després, per descomptat, ens trobem amb altres trastorns que no tenen a veure amb l’entorn familiar i simplement hi ha una predisposició biològica per a desencadenar-los, que solen tindre com a causa l’estrés emocional que puga estar sentint la persona davant algunes situacions de la seua vida.

P.- Potser es té una idea equivocada del que és una USMI. Com és la USMI per dins? De quin equip disposa? Com s’intervé? És un recurs accessible ara com ara, en el cas de la província de Castelló?

R.- És prioritari per a tot servei d’intervenció amb xiquets, xiquetes i adolescents poder garantir els drets que asseguren el seu benestar. És fonamental poder desenvolupar accions preventives i accions protectores, que asseguren la resposta a les seues necessitats.

La Unitat de Salut Mental Infantil de l’Hospital Provincial de Castelló, des de l’inici de la seua activitat l’any 1989, desenvolupa el seu treball posant tots els recursos disponibles per a aconseguir la satisfacció de les necessitats dels xiquets, xiquetes i adolescents, focalitzant la seua atenció també en la família amb el suport de professionals del Treball Social.

Tractar de pal·liar el malestar psicosocial que acompanya a la família, és una forma de prevenció de la salut mental del pacient i tots els membres de la seua unitat familiar. En els seus inicis aquesta USMI estava conformada per una psiquiatra, una treballadora social i una auxiliar d’infermeria. A partir de 1990 ja es va iniciar l’atenció per part de dues psicòlogues. En l’actualitat comptem amb un equip format per una treballadora social, dos psiquiatres, dues psicòlogues, una auxiliar d’infermeria, una infermera i una persona que dona suport administratiu i d’informació. Aquest equip dona cobertura a tot un Departament de Salut, el 3, que abasta els municipis assignats a l’Hospital de La Plana, situat a Vila-real. És a dir, poc personal per a tot un departament de salut, davant unes unitats desbordades de sol·licituds d’atenció.

P.- Quin és el vostre dia a dia en la USMI de l’Hospital Provincial com a evolució de l’atenció i malalties i trastorns amb major prevalença? Han influït negativament situacions com la postpandèmia o les xarxes socials?

R.- La pandèmia ha influït de manera negativa, absolutament. El que hem pogut detectar tots els dispositius de salut mental infantil és l’augment de pacients post-confinament per pandèmia covid19. Són xiquets, xiquetes i adolescents que han viscut el confinament bé per compartir temps amb els seus pares, mares, progenitors, i han trobat la llar com a espai segur i de comunicació i trobada. És essencial la necessitat d’aquests joves de passar major temps de qualitat amb els seus pares i mares.

Altres pacients, per factors previs i possibles distòcies familiars, han arribat a les unitats amb trastorns ansiós-depressius, trastorns de conducta i altres, alguns de llarga data. Veiem molts TDAH (trastorn per dèficit d’atenció amb o sense hiperactivitat), trastorns de conducta i autolesions, i s’estan diagnosticant molts TEA (trastorn de l’espectre autista). Molts TEA han empitjorat després de confinament per haver de desprendre’s de la seguretat i predictibilitat que els oferia la seua llar.
I per descomptat tampoc ens ha ajudat en absolut el setge de les xarxes socials i el fàcil accés d’els/les xiquets/es i adolescents a dispositius electrònics sense cap control parental. Això no ha fet sinó augmentar les conseqüències negatives en la seua salut i benestar emocional.

P.- Quin paper desenvolupen les i els professionals del Treball Social en aquest tipus d’unitats, i per extensió, en totes les que intervenen amb pacients amb malaltia mental?

R.- Els treballadors socials en Unitats de Salut Mental Infantil intervenim directament amb les disfuncions familiars. No psiquiatrizar situacions que són derivades de l’àmbit social/familiar és la millor aportació que actualment podem fer des de la nostra pràctica professional per a la prevenció de psicopatologies i fenòmens en alça en societats desenvolupades com la nostra.

Jo incidisc molt en la necessitat de crear uns estils educatius adequats, exercint una autoritat competent i ajustada a les necessitats emocionals dels xiquets/as i adolescents. Sense aquests models de família capaces de posar límits sans i normes comprensibles, els resultats no seran els desitjats. Es necessita una gran implicació i col·laboració d’aquests/es educadors/es en l’assumpció, incorporació i integració de les pautes educatives. Per això la meua labor principal en aquesta USMI és la d’orientar i assessorar les famílies, treballar amb elles des d’un enfocament sistèmic.
En general en aquest i altres dispositius de salut mental, ens centrem en ajudar les famílies a entendre i normalitzar les seues experiències, a centrar-se en les fortaleses de la persona malalta i de la família, obtindre més informació sobre el trastorn mental en particular, com els afecta i els recursos que hi ha en la comunitat, a crear un ambient de suport, a millorar les seues habilitats d’afrontament, a resoldre els seus sentiments de culpa, a identificar i respondre als signes de recaiguda imminent, a desenvolupar expectatives realistes… Això unit a molta burocràcia, nombroses i extenses coordinacions amb altres sistemes de benestar, etc.

P.- Les i els treballadors socials desenvolupen la seua activitat professional a nivell individual, familiar, grupal i comunitari; entenent que són esferes connectades entre si i treballant en elles al mateix temps. Com d’important és aquesta metodologia en el cas de pacients amb problemes de salut mental?

R.- La NASW (National Association of Social Work) argumenta: “El Treball Social Clínic té un enfocament primari sobre el benestar mental, emocional i conductual d’individus, parelles, famílies i grups. Se centra en un acostament holístic a la psicoteràpia i a la relació del client amb el seu medi ambient. El Treball Social Clínic veu la relació del client amb el seu medi ambient com a essencial per a la planificació d’un tractament”. No hi ha millor definició, no entenc la salut mental sense Treball Social.

P.- Prevenció. És clau? És possible en salut mental? Com treballar-la i quines eines aporta en aquest sentit el Treball Social?

R.- Activitats com la formació i sensibilització dirigida a pares/mares i els seus fills/filles, millora la seua comunicació; afavoreix el vincle relacional, sent tot això un important factor preventiu per al desenvolupament de pautes educatives adequades treballant els límits, resolució de conflictes, control d’emocions amb els/les adolescents, negociació, respecte a l’autoritat, empatia… A través d’aquestes actuacions poden detectar-se casos incipients o en les seues fases inicials que podrien ser intervinguts primerencament.

La difusió d’informació sobre causes/conseqüències de possibles disfuncions i la psicoeducació a xiquets/es i els seus tutors/es els dota d’estratègies per al seu reconeixement en tots els àmbits de la vida.

La intervenció en els contextos educatius més primerencs i per mitjà de la prevenció sobre agents comunitaris contribueix a crear una societat més responsable, lliure i igualitària, disminuint l’estigma que sempre ha pesat sobre la salut mental.

P.- Des del Col·legi de Treball Social de Castelló, una de les principals reivindicacions en matèria sanitària se centra precisament en la salut mental, una àrea “en la qual falten moltes i molts treballadors socials”. Fa a penes uns mesos des del COTS Castelló es posava xifra a aqueix minvament en les plantilles: serien necessàries 6 professionals del Treball Social en les Unitats de Salut Mental de Castelló. Ha millorat aquest escenari? Quina és la seua realitat a la província, i en concret en les USMI?

R.- La realitat és trista, però més desolador és sentir professionals sanitaris no saber què fa exactament un treballador o treballadora social en un dispositiu de salut mental. Jo més aviat em preguntaria abans quin tipus de contractes s’han oferit a aquestes professionals. Un/a treballador/a social per a portar 4 unitats de salut mental d’adults? Això és indignant i clar que desprestigia la nostra professionalitat.

En concret en les USMI de la província de Castelló comptem amb una treballadora social per al Departament 2 (Gran Via Castelló, gestió pertanyent a l’Hospital General) i una altra treballadora social, la que subscriu, per al 3 (situat a Castelló encara que amb previsió de trasllat a Vila-real, amb cobertura a tots els municipis atesos per l’Hospital de la Plana, encara que la gestió d’aquesta USMI pertany a l’Hospital Provincial de Castelló). El departament 1, Vinaròs, queda desproveït d’aquesta figura.

Es demana per a les USMI (igualment per a altres dispositius de salut mental) major contractació de psiquiatres i psicòlegs, però no se sent res del Treball Social, i és que si es coneguera realment el nostre treball, sí que es realitzaran contractacions dignes a professionals que pogueren dedicar-se en exclusiva al servei designat, no seria comprensible el no fer un vertader esforç per a portar avant aquestes contractacions. Crec que seguim en un punt on hem constantment de justificar el nostre treball perquè se’ns escolte. I per a això fa falta dedicació exclusiva, temps i motivació per a distanciar definitivament els estereotips lligats a la professió i que encara predominen.
En concret en la USMI on treball comptem amb 2 psiquiatres, 2 psicòlegs, 2 professionals de la infermeria, i només una treballadora social, que ha d’atendre les quatre consultes dels facultatius, amb les seues corresponents coordinacions, treball familiar, activitats de prevenció…. Tots estan reforçats 2/2/2, que no dic que no siga poc, que també ho és, però posant en valor la nostra professió, el que continue havent-hi una contractació d’un/a solo/a treballador/a social sense més reforç dona lloc a la reflexió de cap a on anem.

P.- Quins reptes queden pendents en el camp de la salut mental?

R.- Trancendir l’enfocament tradicional merament biològic incorporant veritablement l’enfocament holístic en el qual es consideren de manera integrada tant els factors biològics com els psicològics i els socials, aqueix model biopsicosocial del qual tant hem sentit parlar. Dirigir-nos cap a un model de recuperació on ja es dona per fet que hem superat les fases anteriors en les quals sembla que encara seguim encallats.

I molta prevenció primària per a sensibilitzar a la població de què és la malaltia mental i que no està estrictament relacionada amb problemes conductuals greus.

Que s’entenga que igual que es tracten desordres físics amb absoluta normalitat, hi ha també desajustaments psíquics que han de rebre atenció i tractament. En definitiva, és dotar a la ciutadania de major coneixement perquè tinga una repercussió directa en la seua empatia i la seua manera de veure a aquests/es pacients.

P.- Potser un altre d’aqueixos reptes pendents és el d’acabar amb els prejudicis cap a les i els pacients. Continua sent un llast a l’hora de demandar atenció?

R.- Rotunda i lamentablement sí. Existeix molta reticència encara a acceptar tractament farmacològic o una vegada dispensat complir rigorosament amb la pauta prescrita.

Si incloem dins de la nostra cultura la necessitat primordial de desenvolupar una prevenció primària promovent un desenvolupament d’aquesta, estem afavorint la creació d’un espai més segur i de confiança per a totes les persones i diversitat de circumstàncies que les envolten. Això tindria un impacte directe en les nostres relacions interpersonals, en totes les esferes de les nostres vides contribuint també enormement al benestar comunitari.

ENTREVISTA EN CASTELLÀ
_______________________________________________________

Sandra Adell Agudo és treballadora social i terapeuta familiar. Experta en intervenció familiar sistèmica i Màster en teràpia familiar, treballa en la Unitat de Salut Mental Infantil de l’Hospital Provincial de Castelló des de març de 2021, lloc al qual es va incorporar després de la seua trajectòria professional prèvia en Serveis Socials Municipals.